CAP DE CREUS
III
De quina ferotge
bellesa està fet el Cap de Creus,
que s’endinsa dins
el desig per assolir-lo,
de caminar hores per
arribar a la cúspide final.
Entre les roques
granítiques i aspres color de nit,
sota un sol d’estiu
aclaparador que fa rajar la suor,
les ànsies no
minven pels que volem veure l’acme.
I entre els que
desisteixen,
dos en queden que
segueixen ,
sense dir res, sense
paraules,
només una fita,
arriba a la punta.
Cada passa és
lleugera i sense pausa,
cada gambada més
llarga i regulada,
segura, controlada
per aconseguir la fita.
Monjoia on el cel i
el mar s’ajunten,
on l’alçada de
les roques és tan alta,
que sembla que
estiguis dalt d’una trona
per poder admirar i
dominar l’espai.
Sense saber el temps
que pot costar
arribar al lloc, la
força s’obté de l’anhel
de l’empenta que
dóna la possible meravella.
Camallada ve i
camallada va, s’hi arriba, i llavors;
l’esclat
d’admiració és total i una frase surt
d’un dels dos que
diu: “Quina immensitat”,
un moment
impressionant que mai esborraré,
del recó on el meu
cerebel ha desat els records
més extraordinaris
que per sort hem viscut,
aquest cervell tan
ple de sensacions i emocions
Adela Filbà
Mataró 31 de gener
2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada