Sota ruïnes dorm la formosa dama,
aquell cos tan bell terç i ben format
finit en plena formosor de jovenesa,
com els pètals de les flors marcides.
Tanta bellesa malmesa per la malaltia
que no té seny; ni empatia, ni pietat,
i malmet amb menyspreu l'esplendor.
L'esplín que sentia no era caprici ni tedi,
era la malastruga i malbona malanança
que lentament malmetia aquella bellor,
aquells ulls colors de les flors del tíl·ler,
aquells cabells de foc onejant al vent,
aquelles galtes de seti blanc, llis i fi,
i aquella veu de rossinyol entristit...
Ja no cantarà balades ni cançons alegres,
aquell roser que va florir quinze estius
dins un castell allunyat de l'alt perineu,
on ara i xisclet els corbs combatius.
Adela Filbà
Mataró 6 de juliol 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada