DILUÏT PER SER BONIC
En un temps llunyà d’exuberant jovenesa
quan els dies eren uniformes i tan negres
de tantes hores de
treball dur i mal pagat,
un regal tenia alguns caps de setmana d’estiu.
Un plaer que ara ningú pot gaudir ni veure,
una Costa Brava
cristallina, neta, pura...,
on els peixos, algues i coralls en gaudien.
Pocs érem els privilegiats que ens hi banyàvem,
passejàvem i respiraven l’aire pur dels pins;
rouredes, alzines i cedres centenaris
que a la seva ombra, em parlaven dels druides.
Tants vàrem ser els que d’aquell lloc s’enamoraren,
que vingueren d’arreu d’Europa per fer-hi el seu
segon cau on passar l’estiu i també els d’aquí.
La meva germana, els seus amics, els d’Holanda,
els suïssos, els alemanys i francesos..., i així,
canviant-li el vestit
d’arbredes per la totxana,
el sòl plora trist i esmorteint sense verdor,
i els paisatges aglomerats de bungalous blancs,
amunteguen gent i més gent que volen assolir
un
somni que es va diluir per ser tan assequible.
I el clavegueram enfosqueix i empudega
els abans
saludables
líquids plens de líquens i proteïnes
per
la fauna marina i humana. Ara la parca
la
contamina per emmalaltir a la que fou
la
més Bella Costa Catalana. Segueix sent Brava,
però
no li serveix per defensar-se dels insistents
invasors
que l'oprimeixen, embruten i maltracten.
Adela Filbà
Mataró 6 d’agost 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada