SENSE MOURE NI UNA PESTANYA

SENSE MOURE NI UNA PESTANYA

Abans-d’ahir m’ho varen dir,

que t’havies finit, difuminat, occit...,

i no vaig moure ni una pestanya.

I pensar tot el que he plorat,

totes les hores d’angoixa i plany,

i ara que t’has acabat per sempre,

res de res no experimento,

cap sentiment, cap enyorança,

cap plor que acompanyi l’adéu.

Que vas i no vas fer quan podies

per merèixer tanta fredor?,

escric pel no-res fet que això ets:

Res, inici de pols perquè de segur,

que no t’han incinerat per manca

dels mitjans que ho fan possible

i ara et dissoldràs com la fulla

que cau de l’arbre i defalleix

exhaurida per la mort que l’ha

fet caure de l’arbre on s’arrapava.

Adela Filbà

Mataró 26 de novembre 2018