ENTRE LES CORTINES
Mentre tingui vida,
la viuré com si
fos:
eterna, omnipotent
i incommensurable.
El poder de
l’enemic,
És la meva por,
sense,
no té poder i així
doncs
la temuda mort, és
res.
Que el meu cos mori
i no en quedi res de
res,
no m’espanta ni
frena
per a no gaudir de
cada
segon que em queda,
de cada alè d’aire
vital
i de cada color
difús
a aquests ulls miops
que bo i la cortina
subtil
que tapa part de la
visió,
no priva de poder
gaudir
d’un paisatge
encisador,
d’una mar brava o
calmada,
d’uns arbres
xiulant pel vent,
d’una plana verda
d'userda,
o d’un cirerer
atapit de flors.
Adela Filbà
Mataró 2 de març
2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada