A
L'HORABAIXA
Dins la vastitud diàfana
d'aquella gloriosa horabaixa,
els teus ulls verds eren els herois.
Res més no veia al teu voltant
i algú em va dir després
que el capvespre havia cedit
a la nit el seu bell i breu imperi.
I em vaig preguntar per què
no l'havia albirat aquell adéu
d'una tarda tan plena de bellor?
I vingueren dies foscos i cap mirada
verda em distreia del paisatge,
tardes buides de sentit emotiu
i no veia res bonic al meu voltant.
I les fulles del sentiment queien
de l'arbre que fou robust i gran
fins que l'occí la descurança.
I llavors vaig sotjar el capvespre
adonant-me de la seva formosor
perenne; intemporal, persistent
i sempre, tostemps, present.
Adela Filbà
Mataró 19 de setembre 2018
Dins la vastitud diàfana
d'aquella gloriosa horabaixa,
els teus ulls verds eren els herois.
Res més no veia al teu voltant
i algú em va dir després
que el capvespre havia cedit
a la nit el seu bell i breu imperi.
I em vaig preguntar per què
no l'havia albirat aquell adéu
d'una tarda tan plena de bellor?
I vingueren dies foscos i cap mirada
verda em distreia del paisatge,
tardes buides de sentit emotiu
i no veia res bonic al meu voltant.
I les fulles del sentiment queien
de l'arbre que fou robust i gran
fins que l'occí la descurança.
I llavors vaig sotjar el capvespre
adonant-me de la seva formosor
perenne; intemporal, persistent
i sempre, tostemps, present.
Adela Filbà
Mataró 19 de setembre 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada