SANT PERE PESCADOR
VII
Camins que voregen
el riu,
ella al meu costat,
l’amiga
de tants anys, des
d’aquella
adolescència crua
per mi,
no sé si dolça per
a ella.
Les barques venien i
anaven,
el marit i company
xarraven,
i les nostres
cabòries que no
resolien res de res,
però
sí, que l’estona
era distesa.
I el ocells ens
feien cor,
una xerrameca
tranquil·la,
i així la tarda de
colors clars,
es va diluir entre
el temps,
aquest que no sap
res
de dilucidacions
abstractes
d’allò que és o
no és bellesa.
Un ja no hi és
aquest món,
la resta per sort,
seguim.
Adela Filbà
Mataró 3 de febrer
2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada