Després de la riuada queda la fangada,
la que tot ho embruta i desdibuixa,
i per més que netegis, sempre en surt.
Amiga de l'aigua es conxorxa amb ella
i es passegen intrèpides per vies, carrers
fins a introduir-se desvergonyides, a dins
de les cases per reposar del llarg trajecte.
La fangada es queda quieta quan l'aigua,
l'ha deixada sola o bé es queda en racons,
llavors només les petjades, la desdibuixen.
I vinga anar a busca aigua clara a l'eixida,
i amb la fregadora impregnar-la amb el fang
i un cop xopa, canviar l'aigua i recollir més
un cop rere l'altre anar xopant el fangueig.
Ni es recorden les vegades que l'aigua bruta,
es canvia per la neta, fins tot d'una ens adonem,
que ja gairebé no en queda de llot marronós clar...
I la llacada deixa la nostra estança, bo i que
se l'ha d'eliminar del tot amb sec si no es vol
fer més mullena al vespre humit i fredós
i llavors, draps secs i líquid de vidres i
Frega que frega, fins que el sòl queda brillant
i l'estufa amb aire calent, acaba d'assecar
la petita casa envaïda per la gatada riada.
Adela Filbà
Mataró 8 de novembre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada