QUAN LA MAR JUGA
L’escuma blanca
llisca,
per damunt la sorra
fina,
altiva i
enfurismada.
Res la para i
dissolt,
ella persisteix
ferma
i segura amb
potència.
Sap de la seva força
i bellesa que
enamora
als que la miren amb
encís.
I la sorra li diu:
«tranquil·la
que jo també puc
fer molts salts».
Llavors l’escuma i
juga.
I l’escumera fa
rinxols
amb l’aigua dòcil
i suau,
i entre l’aigua la
sorra,
la bromera es
diverteix.
Adela Filbà
Mataró 5 de març
2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada